Van den Eynde

Concerteu una Visita:

93 317 06 54
andreu@icab.cat

Passeig de Gràcia 12-14, 4t 2a
08007 Barcelona

Àudio i vídeo com a prova del delicte

30/11/2014

cctvAquest octubre vaig assistir a les Jornades d’Informàtica Judicial a Santiago de Compostela on es van tractar molts temes d’interès, però un dels que més curiositat em va suscitar és el que va proposar el magistrat del Jutjat Central d’Instrucció núm.6 de l’Audiència Nacional, Eloy Velasco, que va dedicar part de la seva exposició al tema del valor probatori en el procés penal de la imatge (vídeo).

No pretenc ni puc pretendre aprofundir com ell ho va fer ni com ho farà (pel que sembla està preparant algun tipus de treball al respecte) en el tema de la prova audiovisual en el procés penal, però crec que hi ha alguns temes importants que puc esbossar per entendre com funciona la prova audiovisual, com es practica i valora i què passa amb el respecte als drets fonamentals que en ocasions la prova audiovisual posa en perill.

Proposaré alguns casos pràctics i sentències que analitzen casos rellevants.

VÍDEO i VEU

Els enregistraments de vídeo i de veu són prova vàlida en el procés penal i tenen naturalesa de prova documental, fet que en definitiva es sustenta en la interpretació autèntica que de document a efectes penals efectua l’article 26 del Codi Penal (és document tot suport material que expressa dades, fets o narracions amb eficàcia probatòria). De fet, qualsevol tipus de prova que no sigui d’interrogatori, testifical o pericial discorre pel terreny de la documental i es valora amb la llibertat de criteri judicial i per apreciació directa del jutge o tribunal (726 LECr).

GRAVACIONS DE VEU ENTRE INTERLOCUTORS

L’aportació al procés d’un enregistrament d’àudio efectuada per algú que participa en el procés de comunicació (un interlocutor) és sempre prova vàlida i per definició mai atemptarà contra el dret al secret de les comunicacions.

El bugging (un grava l’altre) és vàlid fins i tot si s’efectua l’enregistrament amb desconeixement per part de l’altre interlocutor (per exemple, es grava una conversa telefònica) i fins i tot si la finalitat de l’enregistrament és la d’aportar aquesta prova a un futur judici.

Respecte de l’estratègia penal sempre hem de partir de la base de la legalitat en l’obtenció d’aquestes proves. Una cosa diferent és l’oportunitat estratègica de presentar enregistraments d’àudio en el plet penal que en ocasions generen molta susceptibilitat al jutge o tribunal, ja que qui grava la veu d’un altre en moltes ocasions denota certa premeditació en l’obtenció de la prova i, per tant, pot suggerir escenaris en els quals el contingut de la gravació hagi estat “distorsionat o provocat”. L’experiència de sentit comú és que les víctimes de delicte en escasses ocasions tenen oportunitat de gravar els delictes dels quals són víctimes. Quan el penalista rep una gravació efectuada per la víctima del delicte o de la confessió del sospitós, tot i ser prova vàlida, l’advocat ha de valorar la conveniència d’utilitzar aquesta prova si pot suggerir que la víctima hauria “generat artificialment” una conversa autoincriminatòria del sospitós com a fórmula d’obtenir la prova del delicte que no aconseguiria d’altra manera.

A vegades resulta difícil fer entendre als clients que la declaració de la víctima és prova de càrrec suficient si compleix amb els requisits de valoració establerts pel Tribunal Suprem i que només faltaria que haguéssim de disposar de proves de veu o vídeo dels delictes comesos per obtenir-ne la condemna.

GRAVACIONS DE VÍDEO

Els enregistraments de vídeo són evidentment també prova lícita mentre no atemptin contra drets fonamentals dignes de protecció i concretament el conflicte habitual és el que es produeix amb el dret a la intimitat (o la privacitat).

No entraré en debats doctrinals sobre el concepte de privacitat o la “expectativa raonable de privacitat” com a definidora dels límits de la ingerència externa, però el que resulta evident és que les gravacions de vídeo poden efectuar-se en qualsevol espai on no es desenvolupi la privacitat , independentment de la titularitat del lloc que es grava.

Així, no seran vàlides gravacions dirigides a l’interior de domicilis o espais protegits pel dret a la inviolabilitat del domicili o la intimitat, com tampoc ho seran les que s’efectuïn en llocs públics en què també pugui desenvolupar una activitat amb expectativa de privacitat front a tercers (lavabos o emprovadors en negocis oberts al públic).

PRÀCTICA I VALORACIÓ DE LES PROVES D’ÀUDIO I VÍDEO

Com qualsevol prova documental, els enregistraments han de practicar-se en el Judici Oral a través de l’examen directe del jutge o tribunal (726 LECr) i mitjançant l’exhibició o escolta de la prova de vídeo o àudio durant la vista, prova que es valorarà segons el criteri de lliure valoració judicial.

A la pràctica habitual l’advocat ha de tenir la precaució de sol·licitar l’aportació de mitjans tècnics per fer efectiva la pràctica de la prova d’àudio o vídeo, singularment a través de sol·licitar-ho en l’escrit de conclusions provisionals en previsió que estiguin els mitjans disponibles per la vista, ja que en cas contrari podria produir-se una situació d’impossibilitat tècnica de pràctica de la prova que en ocasions pot tornar-se en contra de qui pretenia utilitzar aquesta prova (En la STS de 14 d’abril de 1997 el Tribunal Suprem rebutja la cassació basada en falta de pràctica de la documental ja que la part que la va proposar no va sol•licitar oportunament els mitjans tècnics necessaris per a l’audició o visionat de la prova).

INTEGRITAT DE LA PROVA VIDEOGRÀFICA

Un tema de molta importància que afecta les possibilitats de valorar una prova de vídeo com de càrrec, és la de la naturalesa i integritat del vídeo que arriba al judici oral. És molt indicativa d’aquesta qüestió la Sentència (a dia d’avui en fase de recurs) de la Sala Penal de l’Audiència Nacional en el cas “Aturem el Parlament” (link a comentari i Sentència) on es va rebutjar com a material probatori el compendi de vídeo efectuat per la policia sobre el succés jutjat que era una manifestació de protesta davant el parlament de Catalunya que presumptament va impedir l’exercici normal de la funció parlamentària el mes de juny de 2011.

La doctrina que emana d’aquesta Sentència confirma que no pot tenir valor probatori de càrrec qualsevol material de vídeo si hi ha una font de prova genuïna i autèntica, ja que només seria aquesta la vàlida ja que garantiria els drets de l’acusat.

Així, els enregistraments per a poder ser valorats com a proves de càrrec han de:

  • Ser posats a disposició judicial de forma ràpida (garantia, en definitiva, de la cadena de custòdia, veure un post sobre aquest tema en aquest mateix blog).
  • Trobar-se en el suport original.
  • Incorporar-se de forma íntegra.
  • Practicar-se en judici a través del seu visionat.

Evidentment determinat material pot ser “seleccionat” però això sempre s’ha de fer sota fe pública i control judicial. Les “seleccions” efectuades, per exemple, per la policia de determinades imatges podrien descontextualitzar els fets impedint la seva valoració aïllada amb efectes de determinar la culpabilitat.

Aquesta doctrina és anàloga a la que proscriu l’anàlisi de “fotogrames” quan es disposi de l’arxiu de vídeo original, ja que no té cap justificació valorar proves manipulades o editades quan hi ha un original genuí. Aquesta justificació no té tant a veure amb la possibilitat de valorar o no “un tros de vídeo” sinó amb la garantia dels drets de l’acusat que ha de participar amb plena contradicció en la pràctica de la prova i per tant no pot impedir-se-li l’accés al material original complet.

No és que no pugui valorar-se “mig vídeo” sinó que no val valorar “mig vídeo” quan tenim possibilitat de veure el “vídeo complet”.

Com a anècdota explicaré una experiència personal il·lustrativa de l’anterior:

En una ocasió vaig defensar a un ciutadà acusat de temptativa de robatori amb força, acusat a partir d’una gravació de vídeo en què apareixia forçant una persiana metàl•lica d’un bar, sense arribar a sostreure finalment res de l’interior. L’acusació se sustentava en uns fotogrames de càmeres de seguretat que reflectien al subjecte forçant la persiana metàl·lica i introduint el seu cos dins del bar, i també en l’evidència que res havia estat sostret. En aquest cas, la sol·licitud del vídeo original va oferir noves dades, ja que s’apreciava efectivament l’acusat forçant la porta i entrant, però s’afegia a la font de vídeo original una contextualització més precisa ja que l’acusat tornava a sortir ràpidament en una actitud dubitativa (semblava que no sabia si tornar a entrar) que feia pensar, com es va apreciar en Sentència, que s’havia produït un supòsit de desistiment voluntari en l’execució del delicte (article 16.2 CP). L’acusat, en definitiva, s’havia “fet enrere” en el seu pla. En aquest cas el material original va determinar l’absolució del delicte que es deia que era intentat i la condemna es va produir únicament per la falta dolosa de danys a la persiana metàl·lica.

GRAVACIONS AMB CÀMERA OCULTA

Com ja s’avançava, l’enregistrament subreptici desconegut per un interlocutor no ofereix problemes de legalitat, però això ha suscitat dubtes amb relació a l’ús de les “càmeres ocultes” d’equips d’investigació periodístics, etc.

I aquí és interessant recórrer com a precedent a la STS de 28 d’octubre de 2013 del cas Ginemedex o del Dr. Morín en què el Tribunal Suprem va cassar i va ordenar repetir el macrojudici a la clínica barcelonina d’interrupció de l’embaràs, dient entre altres coses que l’Audiència Provincial havia anul·lat indegudament la prova de càmera oculta.

El raonament del Tribunal Suprem té la seva lògica quan advoca per l’estudi cas-per-cas de la legalitat d’aquest tipus de proves de vídeo sota paràmetres de proporcionalitat que s’han d’efectuar valorant tots els drets i interessos en joc. La proporcionalitat pot resultar una regla amb molta incertesa, però en realitat la funció judicial és precisament aquesta: ponderar drets i argumentar la solució de forma que pugui ser entesa i, si s’escau, impugnada per les parts.

En ocasions la ingerència en un dret fonamental determina la nul·litat de la prova per desproporció i en altres ocasions no resultarà en nul·litat per existir proporcionalitat entre la lesió del dret i la legítima finalitat de la investigació. Això mateix succeeix en el cas de les intervencions telefòniques, les balises per al seguiment de sospitosos o fins i tot amb el secret de les actuacions.

En definitiva, un enregistrament amb càmera oculta no sempre serà prova vàlida ni sempre serà il•legal, sinó que dependrà de la gravetat del fet investigat, el grau d’ingerència en el dret afectat i altres condicionants que el jutge haurà de valorar i ponderar per determinar la regularitat de la investigació i la possibilitat de valorar la prova.

En el magnífic blog de Juan Antonio Frago es comenta la mencionada Sentència i tot el tema de les gravacions subreptícies en el següent post.

CÀMERES FIXES DE VIDEOVIGILÀNCIA

Un supòsit també interessant i molt polèmic en què es va analitzar la validesa de la prova de gravació de vídeo va succeir en el judici per assassinat resolt en les Sentències que consten en el següent post. El TSJ Catalunya va determinar la nul·litat de les gravacions de videovigilància que van recollir l’assassinat i van permetre identificar l’assassí per haver vulnerat el dret a la pròpia imatge i a l’autodeterminació informàtica del culpable.

La STSJ Catalunya que va determinar la nul·litat de la prova es produeix en un cas en què la condemna es manté en base a altres proves de càrrec no afectades per connexió d’antijuridicitat. Els advocats tenim molta por a aquest tipus de Sentències ja que en mantenir un pronunciament condemnatori acostumen a resoldre temes importants de manera tangencial o obiter dicta amb efectes molt distorsionadors de la seguretat jurídica. En definitiva, si l’única prova de l’assassinat hagués estat el vídeo no està molt clar que la resolució judicial hagués argumentat de la mateixa manera.

Sigui com sigui, el pronunciament del TSJ Catalunya anul·la l’enregistrament i identificació de l’assassí perquè la càmera de seguretat enfocava a la via pública (contravenint la normativa administrativa que regula les càmeres de seguretat) i perquè l’empleat de seguretat que va advertir l’assassinat va accionar un sistema de zoom i direcció de la càmera que precisament va permetre la identificació de l’assassí. La Sentència no només anul•la la prova de vídeo sinó també la testifical del vigilant, contaminada de nul·litat segons el Tribunal.

En conclusió, la matèria és molt complexa i encara falta d’anàlisi, de manera que restarem a l’espera de l’article o llibre que realitzi Eloy Velasco que, com tot el que fa, segurament serà d’una qualitat tècnica notable, deixant únicament com a mostra un dels seus articles sobre la matèria.

ADN cadena de custòdia contrasenya Delicte informàtic Dret Penal econòmic error judicial forense Hacking internet investigació Menors nul·litat prova Psicologia del testimoni Roda de reconeixement testimoni troià True Crypt Xarxes Socials xifrat

Cercar

Sobre mi

Andreu Van Den Eynde Em dedico des de fa 18 anys a la defensa i assessorament especialitzats en matèria penal, exercint com advocat davant els jutjats i tribunals espanyols en la defensa dels interessos dels meus clients en tot tipus de conflictes.

Contacte

Passeig de Gràcia 12-14, 4t 2a
08007 Barcelona

93 317 06 54 | Fax 93 412 07 39
andreu@icab.cat


Mostra un mapa més gran