Van den Eynde

Concerteu una Visita:

93 317 06 54
andreu@icab.cat

Passeig de Gràcia 12-14, 4t 2a
08007 Barcelona

Reconeixements (II): Els testimonis presencials inventen

27/01/2014

cervellCom ja apuntava en un post anterior, la memòria dels testimonis és un procés complex i influenciable. Si sabem això podrem defensar molt millor els casos penals i no caure en el derrotisme quan tenim en contra una prova que sembla contundent (algú va veure el crim) i en realitat potser no ho és tant.

M’interessa en aquest comentari tractar qüestions que tenen a veure amb problemes que afecten al reconeixement dels sospitós per part de testimonis presencials, cosa que agruparé en diferents blocs:

  • Factors que influeixen en la memòria del testimoni augmentant-la o disminuint-la i que estan relacionats amb els fets, les seves circumstàncies o amb la persona del testimoni.
  • Formes invàlides de practicar un reconeixement per policia i jutges (reconeixements forçats o esbiaixats).
  • Factors psicològics que afecten i distorsionen el reconeixement.

QUÈ AFECTA EL RECORD D’UNS FETS?

Hi ha diversos factors que influeixen en la memòria dels testimonis, molts d’ells coneguts i que tenen a veure fonamentalment amb com han succeït els fets i en com és la persona del testimoni.

Coneguda és l’escena de la pel·lícula Testimoni de Càrrec en la que l’advocat Wilfrid Robarts (Charles Laughton) interroga la testimoni del fiscal Sra. McKenzie i centra la seva estratègia en demostrar que la mestressa de claus sorda no podia haver sentit l’acusat i que ha “integrat” la seva memòria amb suposicions i prejudicis.

El testimoni presencial o ocular en ocasions diu “haver vist” coses quan en realitat “creu haver-les vist” o “li agradaria haver-les vist” i ha acabat convencent-se d’una realitat que no ha succeït. Aquesta és la raó, a més, de que quan uns fets han estat presenciats per més d’un testimoni, tots ells els recorden diferent.

Quins són, doncs, els factors que influeixen en el record d’uns fets presenciats per un testimoni?

En relació als fets delictius presenciats, és evident que hi ha fets que és més fàcil recordar que altres, per tant el tipus de fets afecta a la capacitat del testimoni per a retenir-los en la memòria. Un factor de gran rellevància és la llum que hi ha en l’escenari del crim: a més il·luminació més fàcil és recordar els fets. Un element important és la durada dels fets, ja que els fets que més duren en el temps és més fàcil recordar-los. I finalment la violència que hi pugui haver, contràriament al que es pugui pensar, disminueix la capacitat per recordar fets.

Pel que fa a la persona del testimoni, en ocasions aquest està “entrenat” en recordar coses (com pot ser algú que es dediqui a la vigilància) i ho farà millor. Quant a l’edat del testimoni, en principi la gent jove o madura (és a dir, no massa jove ni vell) té més memòria dels fets. En situacions de molt estrès o por el testimoni recordarà molt menys dels fets i especialment en casos d’utilització d’armes es pot produir el fenomen de “focalització en l’arma” que és quan el testimoni es fixa tant en l’arma que deixa de fer-ho en la persona del delinqüent i per tant no podrà recordar-ne la fesomia. Finalment es produeixen molts mals reconeixements en casos de prejudicis que distorsionen el record i en els reconeixements interracials (el testimoni és molt menys acurat quan reconeix persones d’altres races).

RECONEIXEMENT INVÀLID (FORÇAT O INDUÏT)

Si existeix precisament una regulació de les rodes de reconeixement és perquè és un mètode de recerca de la sinceritat del record del testimoni que permet evitar “falsos positius” (reconèixer a un innocent com l’autor del crim).

La roda de reconeixement situa el sospitós entre figurants de similar aparença física i així quan és reconegut podem confiar (amb les reserves que ja apuntava al post anterior) que és l’autor del crim.

Si no respectem aquest mètode i el reconeixement es produeix sense donar alternatives al testimoni, estem davant d’un reconeixement forçat o esbiaixat que pot conduir a molts errors. Això es produeix fonamentalment en 3 supòsits:

  • Reconeixement forçat (show-up)
  • Reconeixement en estrades
  • Roda esbiaixada

Es parla de reconeixement forçat (en anglès show-up) quan la policia deté un sospitós i el condueix davant del testimoni per a que el reconegui sense posar-lo en unió d’altres persones i, per tant, induint al testimoni a reconèixer positivament a qui se li presenta com a únic sospitós.

La pràctica és perniciosa i es produeix en moltes ocasions quan la policia deté a la via pública a un sospitós i l’exhibeix a la víctima a la mateixa via pública. La suggestió és evident i la fiabilitat del reconeixement cau en picat.

En primer lloc es conculquen les previsions legals perquè no està present el lletrat del sospitós, cosa obligada per l’article 520.2.c LECr. I en segon lloc, la policia presenta algú en una situació molt estigmatitzadora. No cal fer gaires disquisicions per comprendre que el testimoni té molts motius per creure que la persona sospitosa així exhibida pot ser efectivament responsable d’algun fet delictiu perquè sinó la policia “no l’hagués detingut”.

Una altra modalitat de reconeixement forçat és el reconeixement que s’efectua durant el judici oral o reconeixement “en estrades” tan propi de les pel·lícules. Aquí el funcionari que força el reconeixement ja no és la policia sinó el jutge o Tribunal, i el sospitós encara està més estigmatitzat ja que és qui s’asseu a la banqueta dels acusats. La nul·la fiabilitat d’aquests reconeixements (que han de comportar sempre una protesta de la defensa en la vista del judici) prové del fet que resulta impossible fiscalitzar un mètode en el que es presenta només una única opció. És, en definitiva, l’equivalent a fer un examen en el qual en comptes de 4 opcions de resposta a una pregunta se’n deixa només una.

El Tribunal Suprem, com en tot el tema dels reconeixements, ha validat en ocasions aquesta pràctica com en la STS d’1 de desembre de 2000 i també ho ha fet el Tribunal Constitucional en la seva STC 172/1997.

La forma més subtil de manipular un reconeixement és a través de la composició de rodes esbiaixades. En aquests supòsits la roda de reconeixement sembla formalment vàlida (perquè es produeix amb presència de figurants) però no s’han respectat els criteris de semblança de l’article 369 LECr i la roda resulta, per tant, molt poc fiable.

El tema de la semblança física de sospitós i figurants és un tema molt estudiat, per tant simplement posaré quines són les regles científiques per saber quan una roda de reconeixement està ben composada.

Si una persona aliena als fets (que no els ha vist) és informat de la descripció del sospitós i descarta a algun figurant, és que aquest figurant no compleix els requisits de semblança per ser a la roda.

O dit d’altra forma:

Si una persona aliena al cas (informat de la descripció de l’autor) no dubta en reconèixer el sospitós dintre de la roda aleshores existeix un tret completament esbiaixat en la composició.

Però tampoc hem d’oblidar que els figurants s’han d’assemblar però no han de ser clònics. Seria totalment irregular efectuar rodes de reconeixement amb germans bessons idèntics perquè impediria a la víctima obtenir la justícia. D’aquí que hi hagi una última regla:

Si una persona que coneix personalment al sospitós dubta de reconèixer-lo entre els demés aleshores la semblança física dels figurants és massa.

PROBLEMES DEL RECONEIXEMENT “VÀLID”

En moltes ocasions hi ha elements que ens han de fer qüestionar un reconeixement del sospitós (inclús si el testimoni el fa amb total seguretat) per la concurrència de factors que afecten a la fiabilitat de la diligència. Tècnicament es descriuen 3 fenòmens psicològics d’interès:

En primer lloc és habitual que pugui aparèixer el fenomen de la Transferència Inconscient. Es produeix un reconeixement erroni per transferència inconscient quan el testimoni reconeix erròniament una persona perquè efectivament estava al lloc dels fets, o bé perquè té alguna relació amb el lloc o circumstàncies dels fets, però no és l’autor. El testimoni (per exemple en situacions multitudinàries o de confusió) veu els fets i veu la cara d’algú que NO hi participa, mesclant ambdues informacions i creient que la cara reconeguda és la de l’autor. El testimoni realment creu que ha reconegut l’autor del delicte però en realitat ha barrejat la fesomia d’algú altre de forma inconscient.

Un cas sonat on a més hi ha múltiples vicis en el procediment de reconeixement (tant fotogràfic, com de peces de roba, etc.) és el de Calvin Willis del qual se n’ha fet inclús una pel·lícula i que va ser condemnat a cadena perpètua i va complir 21 anys de presó abans que fos exonerat per la prova de l’ADN.

També es produeix en moltes ocasions el fenomen perniciós de l’Efecte-Compromís que fonamentalment és el manteniment d’un reconeixement erroni o irregular pel testimoni en posteriors reconeixements sota la pressió de no desdir-se dels primers reconeixements i per por a retractar-se davant les autoritats.

Aquest problema té molta importància en referència als reconeixements fotogràfics. Quan el reconeixement fotogràfic fet a comissaria pel testimoni és esbiaixat, induït, irregular o dubtós, en ocasions la policia no consigna altra cosa que el resultat del reconeixement al 100%. El testimoni, així, es veu obligat a presentar-se a una roda i confirmar la pretesa certesa que s’ha produït en el primer reconeixement fotogràfic, sentint-se compromès amb la seva primera actuació irregular. Quan al testimoni se li exhibeixen molt poques fotografies, o només una, o se li confirma la identificació fotogràfica a comissaria (cas paradigmàtic d’informar al testimoni que la persona de la foto “té molts antecedents”), el testimoni no farà una roda sincera, sinó que intentarà reconèixer a la mateixa persona de la fotografia, encara que no tingui a veure amb el record viscut dels fets delictius.

I finalment es produeix un últim fenomen: la Informació Post-Esdeveniment. Té a veure amb tota la informació aliena al testimoni que acaba suggestionant-lo perquè les autoritats o la premsa generen informació negativa d’algú, dibuixant-ne un perfil que el testimoni acaba integrant a la seva memòria com a viscut.

Hem de pensar que una manifestació d’aquests fenòmens és, també, que les persones integren la seva memòria recorrent a “valors promig” de la societat que poden semblar fruit d¡un reconeixement genuí o sincer, però en realitat són invencions que recorren a estàndards o estereotips, de tal forma que molts autors de delictes es descriuen pels testimonis (a través d’interrogatoris policials poc curosos) integrant-hi dades biomètriques estereotipades (home de 170-180 cm d’alçada, complexió normal, cabell curt castany o fosc) que generen una descripció que pot servir per dirigir una investigació a la recerca d’una persona que res té a veure amb els fets.

Potser és per tot això que els advocats penalistes ens posem a tremolar quan sotmeten els nostres clients a una roda, sobretot quan són innocents.

ADN cadena de custòdia contrasenya Delicte informàtic Dret Penal econòmic error judicial forense Hacking internet investigació Menors nul·litat prova Psicologia del testimoni Roda de reconeixement testimoni troià True Crypt Xarxes Socials xifrat

Cercar

Sobre mi

Andreu Van Den Eynde Em dedico des de fa 18 anys a la defensa i assessorament especialitzats en matèria penal, exercint com advocat davant els jutjats i tribunals espanyols en la defensa dels interessos dels meus clients en tot tipus de conflictes.

Contacte

Passeig de Gràcia 12-14, 4t 2a
08007 Barcelona

93 317 06 54 | Fax 93 412 07 39
andreu@icab.cat


Mostra un mapa més gran