Hem d’anar-nos fent la idea de que ens espien. I no només controlen les dades que ja publiquem voluntàriament a Internet (la intimitat que divulguem amb major o menor consciència de que “tot allò que es puja a la xarxa no pot ja mai retirar-se”) sinó que registren les nostres comunicacions privades o secretes (cas PRISM). La retenció de dades de tràfic a internet (per exemple les dades dels nostres correus electrònics) és una mesura generalitzada arreu que es fonamenta en l’interès per garantir la seguretat nacional i la investigació de delictes greus. Així que, siguem uns delinqüents o els ciutadans més modèlics, hi ha algun lloc al món on algú té emmagatzemades les nostres converses, això és un fet.

LA RETENCIÓ DE DADES D’INTERNET NO ÉS LA SOLUCIÓ

La paradoxa, no obstant, és que la retenció de les dades de tràfic d’internet no garanteix a priori més seguretat per a tots nosaltres. Contràriament, la defensa dels interessos de la ciutadania no trobarà cap tipus d’utilitat en aquest espionatge generalitzat. Tot i la popularitat del Big Data, ens trobem amb l’etern problema de que la gestió de massa dades fa precisament més difícil la tasca de trobar les que són realment importants. El control de tothom converteix a tothom en sospitós i, per tant, els delinqüents s’amaguen entre un grup més gran d’objectius i passen desapercebuts. Ja fa uns anys vaig sentir com el Director de l’Institut europeu de Recerca en Ciberdelicte, el professor Marco Gercke predicava precisament que la retenció indiscriminada de dades de tràfic a internet el que feia precisament és dissuadir d’altres mètodes d’investigació tradicionals. Controlar totes les comunicacions d’internet i guardar-les és el mateix que posar una càmera que filmi l’interior de totes les cases de tal forma que si es produeix un assassinat puguem revisar totes les filmacions i veure qui l’ha comès. Si confiem en aquests mètodes d’investigació (com passa de forma semblant en el sistema penal espanyol on es confia massa en la confessió del detingut com a mitjà d’investigació), el que farem és abandonar i no perfeccionar mètodes d'investigació més efectius. L’escenari s’assembla cada cop més a la societat de 1984 (George Orwell) o la distòpia de Nosaltres (Ievgueni Zamiatin) però qui hagi llegit alguna de les dues novel·les sabrà que precisament no és la seguretat el que es garanteix amb el control absolut de les vides dels ciutadans, sinó que es fomenta quelcom diferent i molt més perillós, el control serveix per a garantir la seguretat “d’alguns” però no de tots. És inútil en tot cas criticar tècnicament l’espionatge del serveis secrets, ja que és una opció política i no té res a veure amb la legalitat. La legalitat de la intel·ligència i els serveis secrets és sempre una legalitat ad hoc i d’excepció, fora del control judicial i inclús parlamentari. Mentre les societats creguin que és necessari mantenir “secrets oficials” hi haurà parcel·les excloses del coneixement de la ciutadania i, per tant, immunes a l’exigència de responsabilitats.

COM POT AJUDAR LA RETENCIÓ DE DADES ALS PARTICULARS

A la gent “normal” la retenció de dades no li genera un especial avantatge o protecció. En moltes ocasions de la meva pràctica professional com a defensor m’he trobat amb la penosa evidència de que la tecnologia mai funciona quan la necessitem els particulars. Les càmeres de videovigilància o les dades informàtiques mai hi són quan les necessita la víctima anònima, i les exigències per a que un ciutadà pugui usar d’una investigació tècnica informàtica són molt més estrictes que quan la investigació la dirigeix l’Estat. Els jutges analitzen molt profundament el requisit de “gravetat” que ha de presentar un delicte investigat, i la proporcionalitat de la mesura d’investigació, de tal forma que un ciutadà objecte d’unes injúries o calúmnies a internet té moltes menys possibilitats d’esbrinar qui és l’autor de l’insult perquè els fets no tenen la transcendència necessària per a motivar la investigació tecnològica. I si el que volem és que no puguin controlar les nostres dades, aleshores en el futur no hi haurà més remei que fer ús de tècniques de xifrat (com defensa Assange a Cypherpunks, el llibre prologat per Enrique Dans) tot i que, sent sincers, sembla difícil que res quedi protegit de la intervenció del Gran Germà o de la perícia hacker, i com a mostra el control de les xarxes TOR o el recent robatori de Bitcoins. Millor no parlar gaire.